Història a força d’impulsos poètics

Això és S. Thala, fins al riu. Després del riu, també és S.Thala.

Marguerite Duras, L’amor.

Una casa gran, prop del mar. Tres amors: un amor que xiscla, un amor de cossos que s’estimen, un amor savi i calmo. Una història en tres moments o potser la història en un solament, la història d’un sol amor. Una història sobre el silenci i els seus ressons, sobre la paraula que es resisteix a aparèixer, sobre la mort.

Una dona que estima el silenci i una vegada i una altra observa el batre de les ones, el seu vaivé, la seva repetició. Una història amb una gravetat musical persistent, construïda amb unes poques imatges que es multipliquen repetidament i una veu narradora que es reitera i es transforma en un ressò que desgrana les paraules que es converteixen en la memòria de la dona silenciosa.

La història d’una dona, de tres homes, de tres amors, tres històries o potser una sola.

Memòria de direcció

En acabar de llegir “El Silenci” la novel·la de Mª Àngels Cabré, quan va sortir publicada en el 2008, vaig tenir la immediata necessitat d’escriure un guió cinematogràfic basat en unes poques imatges que s’anessin multiplicant al mateix temps que una veu narradora es reiterés en una espècie de ressò sortit del poderós text de l’escriptora. No ho vaig fer perquè no em vaig veure capaç de trobar finançament per a alguna cosa que reivindicava formes assatgístiques no habituals en l’acció cinematogràfica. Sis anys després, per atzars de la vida, vaig conèixer una mansió que de seguida em va recordar l?escenari principal de la novel·la “El Silenci”.Estava rodant un curt en ella. De seguida vaig proposar a l’equip artístic i tècnic si estarien disposats, amb les mateixes condicions amb les quals estàvem treballant, rodar un llargmetratge. Tots van acceptar.

“El Silenci” es va transformar en “L’amant del silenci” i un text que homenatjava l’escriptura de Marguerite Dures també es transforma en una pel·lícula que no tan solament homenatja les pel·lícules de l’escriptora si no també a un determinat cinema dels seixanta, un cinema modern, radical, un cinema d’experiència i creació, un cinema que estableix ponts entre la utopia literària i la utopia que ha de passar per l’art. En resum un cinema lliure. La meva experiència personal durant tot el procés de creació de “L’amant del silenci” em porta a reivindicar un terme poc benvolgut actualment: el cineasta amateur o sigui el cineasta que estima el seu treball, que en realitat és el que significa la paraula amateur.

Una aventura interior per Mª Ángeles Cabré

L’amant del silenci és una història escrita a força d’impulsos poètics en la qual la protagonista no és tant la dona, una dona concreta, com la condició femenina. La coneixem fugint del soroll, però del soroll entès com tot allò que l’empeny a no poder ser ella mateixa i li impedeix articular la seva veritable identitat. En un primer moment, aquest sotsobre que cridem soroll ens fa pensar en el maltractament de gènere, sobretot si ho entenem com la quintaesencia d’aquesta condemna secular que el patriarcat ha infligit a les dones en el seu conjunt negant-los la seva pròpia veu.

Fugint del soroll i caminant cap al silenci, la dona es converteix en l’amant del silenci, “ja sense temor algun a contagiar-se del soroll”, “immune a ell”. Dirigint els seus passos cap al silenci va a la recerca de si mateixa, del seu equilibri interior. Un camí dolorós, com són tots els camins, plens d’avanços i reculades, de guanys i pèrdues. Fins que un dia l’amant del silenci descobreix que està decidida a tornar a començar, de la mateixa manera que tantes dones han de reinventar-se cada dia per poder ser qui en realitat són i no les que uns altres han volgut que siguin.